Article a l’exemplar de juny de 2017 de La Burxa, diari del barri de Sants:
El grup de costura del CSA Can Vies “Niu d’Aranyes” es va formar ja fa gairebé dos anys amb un doble propòsit com a punt de partida. El primer d’ells, l’autogestió de la roba que portem per tal de promoure la creació i reutilització, enfront de l’actual model de compra compulsiva. Hauríem de ser conscients que la temporalitat de les nostres peces de vestir només es pot sostenir a costa de l’explotació de persones i recursos de països amb condicions laborals o mediambientals subjectes a una menor regulació que als països on les consumim. En aquest sentit, hem intentat, d’una banda, habilitar un espai amb els materials necessaris que serveixi de taller obert i, de l’altra, oferir tallers específics. Aquests últims sorgeixen sovint d’una inquietud personal o col·lectiva d’aprendre una nova tècnica, a partir de la qual es busquen els recursos per aconseguir i compartir aquest aprenentatge.
En segon lloc, i davant del fet d’haver estat una pràctica considerada menor i imposada en molts casos a aquellxs subjectxs a lxs que se’ns identifica socialment com a dones, el grup intenta recuperar la dimensió més social i feminista de la costura: la seva capacitat com a llenguatge i com a generadora d’un espai col·lectiu. Així, a més de la seva utilitat pràctica, es reivindica el valor de la costura en la seva dimensió més comunicativa, com un llenguatge que moltes vegades hem escoltat i après de forma informal, sense que ens ho ensenyessin, encara que no ho haguem utilitzat o valorat fins temps després.
Creiem que, no per casualitat, moltes de les persones que s’han acostat al grup tenien vivències familiars lligades al món tèxtil. És per això que també vam explorar aquelles pràctiques en què brodat, costura o mitja s’utilitzen com a dispositius de recuperació de la memòria personal o històrica. Un exemple d’això van ser les Jornades “Aràcnida: narratives tèxtils”, organitzades amb motiu del vintè aniversari del CSA Can Vies, on, a través d’una exposició i diverses xerrades, diferents grups de costura i/o artistes representaven amb aquestes tècniques narracions i memòries relatives a dones de la seva família i la seva quotidianitat de treball i cures.
Finalment, queda la dimensió més social d’aquest taller, que funciona com obertura espai-temporal d’un lloc, davant els impersonals no-llocs (de pas i consum) que envaeixen les nostres ciutats. Un lloc i un temps per a generar situacions i relacions, gronxades pel ritme de les mans i els fils, per desaccelerar el ritme i deixar que allò inesperat arribi, al contrari del que acostumem a pensar, lentament.